Eeeeeiiiiiii!!

Uuuuuuuuuooolaaaaaaa!!

Kunat de temps he estat sense aktualitzar el blooooog!!!

Ara ke tink temps vaig a posar una poesia, que l'he tre del final d'un kapítul repetit d'Hosptal central..... És molt bonica.... A mi m'ha fet pensar mooolt!!! Així ke la vaig kopiar i l'he traduït al catlà..... Akí la deixo........ Usestimuuuuuuuuuuuuu!!

Viure no només és respirar......

A la fi, com bé sabien ells, la vida era això…

I la mort posava tot en el seu lloc…

Netejava la casa i tancava la porta per dir: Això ha estat...

I davant la por... Que representem un paper a vegades a disgust...

Altres, amb l’esperança de recuperar alguna cosa que no sabíem ni a que olora...

Com era quan varem començar, ni que ens impulsava a seguir endavant, ni per què...

¿On esta el que ens subjecta a ser feliços?

De petita alegria... Arriba a omplir els minuts d’avui...

I ens quedem esperant la vida... com si la vida fos una altra cosa...

Sense saber que aquest temps de futur no és més que aquest...

Que aquest temps és l’únic que tenim.. rebel als límits i les barreres...

Que som la nostra pell i el nostre rostre... amb les petjades dels anys repetits...

Sense por a estavellar-se, al horror... sempre amb pujades i baixades...

Amb bons i dolços moments inundats d’oportunitats, esperança...

Descobrint qui és cadascú en cada pas... deixant-se sorprendre per l’inesperat...

Sense deixar-se espantar per el canvi per la imprevisible vida que obre les finestres com el vent i canvia tot...

I la mort? La mort, aquest accident, és el de menys...